Història d'una experiència
Vaig arribar a aquest esport per un atzar curiós. La meva esposa em va
regalar per Reis un arc sense que jo m'ho esperés. Un dia, sent a
La Molina mentre miravem quines activitats d'estiu s'hi desenvolupaven,
em va sentir dir que era una cosa que m'agradaria probar, però no va
passar gaire d'allí.
Per aquells temps jo tenia una altre passió gaire bé obsessiva,
que em tenia permanentment tancat a casa, la informàtica.
A finals dels 70 vaig fer la tesi doctoral sobre Química Quantica a
l'IQS, quina feina consistia en programar un sistema complet de càlcul
sobre propietats moleculars. Mercès a això vaig
viure tota la revolució dels microprocessadors, que es va produir
llavors i posteriorment, des dels
Intel 8080, passant pel Zilog Z-80, pel primer IBM PC AT amb un Intel 8082,
després amb un Intel 80082, després els PS2, i axí anar fent.
Havia estudiat Fortran, Basic, Pascal, C, C++, i el codi dels sistemes operatius
CP/M i DOS. Jo mateix dissenyava i programava no només tots el
programes que usava a la feina sino tots els jocs de lògica que em queien
a les mans, inclòs algún de marcians, d'aquells sobre pantalles
de fósfor verd on les naus alienígenes i els torpedes eren lletres
que es movien per la pantalla a lents saltirons.
La Montse va pensar, encertadament, que el meu velat desig expressat a La Molina
em podria arrencar d'aquell aïllament permanent.
I així és com em vaig trobar amb un arc a les mans per
primera vegada.
Aquella eina era un arc de politges Bear, amb cos de fusta, cables d'acer i
ancoretes de plom, que encara conservo amb molt d'apreci. Però la
veritat és que no sabia pas com es feia anar, en fi, no gaire
menys que l'armer de Granollers que va vendre l'arc a la Montse.
Al damunt no portava cap mena de manual que expliqués res.
Així que la primera feina va ser arribar a trobar un llibre
que m'orientés. D'allí en vaig extreure les primeres
indicacions, i molt probablement el primer que em va enganxar varen ser
les ganes d'anar progressant en allò que semblava tan difícil,
més fent-ho gaire bé a les palpentes, com ara m'adono que va
ser.
En arribar el proper estiu, la visita a La Molina va ser obligada, i allí
vaig conèixer el que va ser el meu primer instructor, en Jordi Durall.
Va ser ell qui em va parlar per primera vegada de la importància de la
pronació del colze d'arc, i d'un munt d'altres detalls completament
nous per a mi, i dels que el llibre que vaig aconseguir no en deia res.
També va ser en Durall qui em va dirigir a la primera arqueria de veritat
a la que vaig anar, avui ja despareguda. Es deia Kodiak, i era regentada per
l'Hipòlit Sanarau i l'Oriol Panadès. Allí vaig aprendre
que els cables d'acer i les ancoretes de plom eren ja una cosa del passat, i
el meu pobre Bear de fusta es va fer petit tot d'una. Així que vaig
adquirir un arc de politges amb cos mecanitzat d'alumini, politges regulables,
i cordes i cables en fast-flight. Era un PSE Match-5. Una maravella
d'aquell temps, tot un descobriment. Com també em van fer notar que les
fletxes que tirava no eren les adequades. I vaig descobrir les fletxes d'alumini
Easton, i com fer-ho per triar la que em corresponia. Més endevant
quan l'Hipòlit no va poder resoldre'm alguna averia em va dirigir
a qui encara avui és el meu preoveïdor, consultor i amic.
L'Enric Sanllehí, de Kauman Esport
Amb el Mach-5 i tots els consells que ja tenia vaig començar a participar
en competició, i en un Trofeu Vila d'Olesa vaig guanyar com a novell el
meu primer trofeu. No és pas que ho hagués fet gaire bé,
però, o era sol, o n'erem poquets. En aquella copa encara hi vaig guardant
tots els culatins trencats o malmesos per impactes des de llavors, que ja deuen
ser alguns centenars. És com un ritual que no puc deixar d'observar.
El món s'em va obrir la tardor de 1995. En plena guerra de Bòsnia
el Club d'Arquers de Dosrius va organitzar una tirada urbana de Tir de Camp. La
inscripció que es pagava era un paquet d'arròs per enviar-lo
allí. Així vaig descobrir el Tir de Camp, el que seria la meva
autèntica passió. Després de la mà de l'Enric
Sanllehí i d'en Joan Fàbregues, qui ho guanyava tot llavors,
vaig anar aprenent poc a poc com progressar en aquella meravellosa
disciplina.
El 1996, tirant encara amb fletxes d'alumini, la X7-2114, vaig arribar a
subcampió d'Espaya. Tampoc és que hagués estat per una
gran puntuació, però el nivell llavors no era pas el d'ara.
Vaig repetir la gesta el 1998, amb un PSE Match-6 i tirant ja
amb fletxes d'alumini-carboni, la ACC 3-28, després d'haver
guanyat les lligues catalanes de Camp de 1997 i 1998.
El que va seguir va ser un autèntic calvari, coincidint amb
l'adquisició d'un dels primers Mathews Solocam, el MQ1,
que van venir a Espanya. Aquest calvari va durar, amb algun alleugement
passatger, ben bé fins Nadal de 2003. En aquest periode, els
espasmes i la incapacitat de concloure el tir adequadament van dominar
qualsevol temptativa de resoldre-ho. El temut "pànic el groc"
em dominava. Només paciencia i la voluntat
de superar-ho em van permetre passar aquests anys tan difícils per a mi.
Per les meves mans passarien encara un Mathews Q2XL,
un PSE Citation II, un Mathews LX, i finalment un Hoyt UltraTech.
No seria un canvi d'arc, o d'altres adminicles, el que em treuria del pou.
Va ser la lectura del llibre titolat "Idiot Proof Archery", de Bernie
Pellerite, i el determinant enfoc global que presentava. La clara
comprensió del que aquell senyor volia dir va orientar les meves
passes des de llavors. En aquest llibre seguirien de manera també
determinant els treballs de Tizziano Xotti a les pàgines de ARCO,
i la literatura posterior que ha aparegut fins a la data d'avui. (Veure la
secció de bibliografia.)
El pànic al groc quedava superat en amb prou feines dos mesos,
i les puntacions de la temporada que seguiria confirmarien el avenços.
Aquí hi ha el registre de les meves puntuacions en Tir de Camp, des de
1996 fins a abril 2007, per a testificar-ho:
Si hagués pogut llegir el que es va publicar posteriorment, el 1998
quan les dificulatats van començar a manifestar-se, l'evolució
hagués estat la següent:
Clicar per a registre actualitzat
És cert que des de molt enrera ja es parlava del tir per sorpresa,
però es feia amb molta confusió i malentesos. Li faltava la
coherència i la globalitat que li va saber donar en Pellerite en
el seu llibre, fruit de tot el que s'estava coent als USA des de feia una
bona colla d'anys, i que ens arribava força distorsionat aquí.
Encara em falta molt per recuperar aquells anys perduts, i acabar-me
d'acostar als 360 punts, però ara estic segur d'estar en el bon
camí. Encara hi ha algun dia que les dificultats del vent i d'un
recorregut difícil no em deixen arribar als
330, però són la clara excepció.
Del que sí n'estic segur, és que si no hagués tingut
les enormes dificultats que em van torturar durant una bona colla d'anys,
ara no sabria el que sé de la tècnica de tir en Arc Compost,
d'Arc Nu, i en general de Tir de Camp. No hagués tingut cap
necessitat de cercar-ho, d'estudiar-ho i de contrastar-ho.
|
